Enshittification

Aquest article és una traducció lliure al català de la transcripció d’una conferència que va fer Cory Doctorow a la DEF CON 31, que es va celebrar a Las Vegas l’agost de 2023. Doctorow mateix va publicar la transcripció completa a la seva pàgina web, Pluralistic, al següent enllaç: https://pluralistic.net/2023/08/27/an-audacious-plan-to-halt-the-internets-enshittification-and-throw-it-into-reverse/.

En aquesta conferència, Doctorow explicava un concepte tan senzill i alhora tan complicat com és la “enshittification” o, dit d’una altra manera, per què cada vegada tens uns serveis més de puta merda i per què cada vegada els usen més en contra teu per robar-te el màxim de diners possibles mentre fan encara més negoci amb obscurs actors que es revolquen amb les nostres dades, els nostres diners o tot a l’hora.

He de confessar una cosa: soc vell. El mes passat vaig fer 52 anys, el joc de cartes complet. Tinc dos malucs prostetics. Tinc cataractes als dos ulls. Soc vell com la merda.

Potser sabeu que l’AARP (American Association of Retired Persons) t’envia un escamot ninja d’spam per intentar vendre’t una subscripció el dia que fas 50 anys. El que és menys conegut és que l’AARP també et dona una llicència per queixar-te de com de pitjor és tot avui en dia comparat amb com era en els meus temps.

Sé que aquesta queixa sona gastada, però crec que és certa quan es tracta d’internet. Crec que internet abans era millor, abans que es convertís en el que el hacker neozelandès Tom Eastman anomena “cinc webs gegants plenes de captures de pantalla amb text de les altres quatre”.

Trobo a faltar l’antic i bon internet. Però aquesta no és una xerrada sobre com recuperar l’antic i bon internet. És una xerrada sobre com podria ser un nou bon internet.

I per què no el tenim.

I com el tindrem.

Les plataformes són la forma endèmica d’internet: són espais que actuen com a intermediaris entre dos grups, els usuaris finals i els seus clients comercials. Per exemple, Uber connecta conductors i passatgers, Amazon i eBay uneixen venedors i compradors, i Google o Facebook posen en contacte publicadors, anunciants i usuaris.

La plataforma se situa al mig, com un intermediari entre aquestes dues parts. Recordeu quan dèiem que internet serviria per desintermediar tot? Que eliminaria els intermediaris i ens permetria connectar directament? Doncs així va ser, pero després internet ho va reintermediar tot. I aquestes plataformes són els intermediaris moderns.

Així és com mor una plataforma:

Primer, és bona amb els seus usuaris. Després, abusa dels seus usuaris per millorar les condicions per als seus clients comercials. Finalment, abusa d’aquests clients comercials per reapropiar-se de tot el valor per a ella mateixa. I aleshores, mor.

Estem vivint un moment de decadència massiva de les plataformes, una fase final que Doctorow anomena el “Gran Enshittening”.

En aquest article explicaré el procés de tres fases de l’enshittification de les plataformes. Després analitzaré les decisions polítiques que els permeten actuar d’aquesta manera. I, finalment, plantejaré quins canvis polítics ens podrien permetre recuperar el control de les eines digitals i construir un nou internet millor: un successor digne del vell internet que tant prometia.

Aquest és un debat sobre com fer que l’”enshitternet” sigui una etapa de transició entre el vell bon internet i un nou bon internet.

Comencem amb un cas pràctic: Facebook.

Facebook va néixer com una eina per valorar, sense consentiment, l’atractiu sexual dels estudiants d’Harvard. I a partir d’aquí, només va anar empitjorant.

Quan va començar, només hi podien accedir estudiants de col·legis i instituts dels Estats Units amb adreces .edu i k-12.us. Però el 2006 es va obrir al públic general.

En aquell moment, Facebook els deia: “Ja sabem que feu servir Myspace. Però Myspace pertany a un vell bilionari australià corrupte, que us espia cada hora del dia.

Registreu-vos a Facebook i mai no us espiarem. Digueu-nos qui us importa i crearem un feed personalitzat que només mostrarà el que aquestes persones publiquen per als qui volen seguir-les”.

Aquest va ser el primer estadi. Facebook disposava d’un excedent —els diners dels seus inversors— i el va dedicar als seus usuaris finals.

Aquests usuaris es van enganxar a Facebook. Com moltes empreses tecnològiques, Facebook es beneficiava dels efectes de xarxa. Un servei gaudeix d’efectes de xarxa quan millora a mesura que més gent l’utilitza.

Els usuaris es registraven a Facebook perquè els seus amics hi eren, i després altres s’hi afegien perquè ells també hi eren.

Però Facebook no només es beneficiava d’aquests efectes de xarxa, sinó que també tenia alts costos de canvi.

Els costos de canvi són tot allò que perds quan abandones un servei. En el cas de Facebook, això eren tots els amics que seguies i que et seguien. En teoria, podríeu haver marxat tots junts cap a una altra plataforma; en la pràctica, us trobàveu paralitzats pel problema d’acció col·lectiva.

És molt difícil aconseguir que un grup gran faci el mateix alhora. Tu i els teus sis amics hackers ja tindríeu problemes per decidir on sopar aquesta nit. Com coi hauríeu de posar d’acord tu i els teus 200 amics de Facebook sobre quan marxar i cap a on anar?

Així que els usuaris de Facebook es mantenien com a ostatges mutus, enganxats a la plataforma. I Facebook va aprofitar aquesta situació d’ostatges per retirar l’excedent dels usuaris finals i destinar-lo a dos grups de clients comercials: anunciants i editors.

Als anunciants, Facebook els deia: “Recordeu quan vam dir a aquesta colla de rucs que no els espiaríem? Doncs mentíem. Els espiem des del primer moment. I us venem l’accés a aquestes dades de vigilància en forma d’anuncis hiperdirigits. Destinarem substancials recursos d’enginyeria a evitar el frau publicitari. Els vostres anuncis són baratíssims de servir, i no escatimarem esforços per assegurar que, quan pagueu per un anunci, una persona real el vegi”.

Als editors, Facebook els deia: “Recordeu quan vam dir a aquests rucs que només veurien les coses que havien demanat veure? Mentíem!

Pengeu fragments curts del vostre lloc web, afegiu-hi un enllaç i ho incrustarem als ulls dels usuaris, encara que mai no hagin demanat veure-ho. Us oferim un embut gratuït que portarà milions d’usuaris al vostre lloc web per monetitzar com vulgueu. I aquests usuaris quedaran enganxats a vosaltres quan s’inscriguin al vostre feed”.

Així, anunciants i editors també van quedar atrapats a la plataforma, depenent d’aquests usuaris. Els usuaris es mantenien com a ostatges entre ells, i aquests ostatges també van acabar segrestant els editors i anunciants, de manera que tothom quedava atrapat.

I això significava que era hora del tercer estadi de l’enshittification: retirar l’excedent de tothom i entregar-lo als accionistes de Facebook.

Per als usuaris, això significava reduir al mínim la proporció de contingut d’aquells a qui seguien, i omplir el buit resultant amb anuncis i contingut pagat per destacar d’editors.

Per als anunciants, això significava apujar els preus i relaxar el control del frau publicitari. Així, els anunciants pagaven molt més per uns anuncis que tenien moltes menys possibilitats de ser vistos per una persona.

Per als editors, això significava suprimir algorísmicament l’abast de les seves publicacions tret que incloguessin una part cada cop més gran dels seus articles en el fragment, fins al punt que qualsevol cosa que no fos el text complet quedava desqualificada per ser enviada als subscriptors o inclosa en els feeds de suggeriments algorísmics.

I després, Facebook va començar a castigar els editors per incloure un enllaç de tornada als seus propis llocs web, de manera que es van veure obligats a publicar contingut complet sense enllaços, convertint-se en proveïdors de matèria primera per a Facebook, totalment dependents de l’empresa tant per abast com per monetització, a través d’un servei publicitari cada cop més fraudulent.

Quan qualsevol d’aquests grups es queixava, Facebook repetia la lliçó apresa al MBA de Darth Vader: “He alterat l’acord. Pregueu que no el torni a alterar”.

Ara, Facebook entra a la fase més perillosa de l’enshittification. Vol retirar tot l’excedent disponible i deixar just el valor residual necessari per mantenir els usuaris enganxats entre ells, i els clients comercials enganxats als usuaris, sense deixar res extra sobre la taula, de manera que cada cèntim extret es retorni als seus accionistes.

Però aquest és un equilibri molt fràgil, perquè la diferència entre “Odio aquest servei, però no puc deixar-lo” i “Jesús, per què he trigat tant a deixar aquesta merda? Treieu-me’n ara mateix!” és molt petita.

Només cal un escàndol com el de Cambridge Analytica, un informant, o una matança retransmesa en directe, i els usuaris sortiran disparats cap a les sortides, i aleshores Facebook descobrirà que els efectes de xarxa són una espasa de doble tall.

Si els usuaris no poden marxar perquè tothom s’hi queda, aleshores quan tothom comenci a marxar, ja no hi haurà cap motiu per quedar-s’hi.

Això és l’enshittification terminal, la fase en què una plataforma es converteix en un munt de merda. Aquesta fase s’acostuma acompanyar de pànic o, en termes més suaus, de “canvis de rumb”.

I és així com arribem a canvis de rumb com aquest: “En el futur, tots els usuaris d’internet es transformaran en personatges virtuals sense cames ni gènere, amb baixa resolució i sota vigilància constant, en un món virtual robat d’una novel·la cyberpunk satírica de fa 25 anys”.

L’enshittification no és inevitable. Hi ha hagut moltes plataformes tecnològiques que han mort sense arribar a aquest punt. Però quan es compleixen tres criteris, l’enshittification sempre s’acaba produint.

El primer criteri és la falta general de competència. Fa 50 anys, l’administració Carter va començar a desmuntar el sistema de protecció antimonopoli. Després, Reagan va arrencar peces senceres. I cada administració posterior —fins a Biden— ha continuat debilitant la protecció antimonopoli, fent-la progressivament més feble, fins que cada indústria —no només la tecnològica— està dominada per un grapat d’empreses: farmacèutiques, asseguradores de salut, electrodomèstics, sabatilles esportives, llibres, begudes alcohòliques, farmàcies, material d’oficina, ulleres, vitamina C, taps d’ampolla, aerolínies, ferrocarrils, lloguer de cotxes, matalassos, xampany, dolços i lluita lliure professional.

Aquestes empreses han crescut fent coses que eren il·legals fins als anys 80, que no són casualment també l’era del PC. Els ordinadors personals, internet i la retirada de les proteccions antimonopoli són fenòmens simultanis. La tecnologia és la primera indústria en més d’un segle que ha crescut sense protecció antimonopoli significativa.

Què feien aquestes empreses que abans era il·legal? Venien productes per sota del cost, cosa que permetia a les empreses amb més recursos arruïnar els seus competidors i impedir l’entrada de noves empreses al mercat.

Penseu en Amazon, que va intentar comprar diapers.com, va rebre una negativa i després va cremar 100 milions de dòlars venent bolquers per sota del preu de cost fins que diapers.com va fer fallida.

Però, sobretot, van poder fusionar-se amb grans competidors i comprar-ne de petits. Google va fer un bon producte, la cerca, fa un quart de segle. Això li va obrir les portes als mercats de capital, que li van proporcionar un pressupost il·limitat per comprar competidors.

Així que no importava que tot el que Google feia internament fracassés: vídeos, xarxes socials, globus wifi, ciutats intel·ligents… ni tan sols van poder mantenir viu un lector d’RSS!

Però podien comprar les empreses dels altres: mòbils, tecnologia publicitària, vídeos, mapes, documents, satèl·lits, gestió de servidors. Google no és una fàbrica de miracles, és un oncle ric que es gasta els diners d’altres en comprar productes que ells mateixos són massa pesats i rígids per crear.

I no és només Google. Apple compra 90 empreses l’any. Tim Cook porta més empreses a casa que no pas tu bosses de la compra.

Eliminar la competència és clau per a l’enshittification. És molt més fàcil tractar malament els teus clients i proveïdors quan ets l’única opció disponible.

Però totes les indústries estan consolidades, no només la tecnològica. L’enshittification és el que passa quan hi afegeixes dos factors més.

Aquí fem una breu pausa per introduir un concepte clau: la interoperabilitat adversarial. Recordeu com els efectes de xarxa impulsen un creixement explosiu? La tecnologia té uns efectes de xarxa extraordinaris, però també presenta una propietat irreductible que actua com un “anti-efecte de xarxa”: els baixos costos de canvi, impulsats per la universalitat.

Només sabem fabricar un tipus d’ordinador: la màquina universal de Turing completa, també coneguda com a arquitectura de von Neumann. Aquestes màquines poden executar qualsevol programa que sapiguem escriure.

Això significa que qualsevol producte o servei basat en programari és susceptible a la interoperabilitat adversarial: quan un hacker utilitza enginyeria inversa, scraping o bots per connectar-se a un sistema d’una manera que l’OEM (fabricant original) no desitja.

Tornem al nostre cas d’estudi sobre Facebook. Quan Facebook animava els usuaris de Myspace a escapar del panòptic social australià de Rupert Murdoch, no els deia només: “Deixeu els vostres amics i veniu a Facebook per admirar una interfície d’usuari més moderna fins que també hi arribin”.

Facebook va proporcionar un bot. Donaves al bot les teves credencials de Myspace, i aquest iniciava sessió, fingia ser tu i copiava tot el que tenies a la safata d’entrada de Myspace cap a la teva safata de Facebook. Podies respondre des de Facebook, i el bot enviava automàticament les respostes a Myspace.

El creixement explosiu que obtenen les plataformes gràcies als efectes de xarxa atrau competidors, que desenvolupen capes d’interoperabilitat adversarial als seus productes per atacar les ofertes amb marges més alts de les plataformes dominants, drenat usuaris i ingressos.

Això fa que cada empresa que comença amb un creixement impulsat per efectes de xarxa acabi amb una contracció implosiva impulsada pels baixos costos de canvi.

Totes les empreses tecnològiques d’èxit han començat amb interoperabilitat adversarial. Google es presentava a tots els servidors web del món dient: “Hola, sóc un usuari. Serveix-me totes les teves pàgines, gràcies”. Apple va fer enginyeria inversa a Microsoft Office per crear el paquet iWork: Pages, Numbers i Keynote, capaços de llegir i escriure perfectament arxius de Word, Excel i PowerPoint.

Examineu qualsevol empresa tecnològica i trobareu que desmuntaven, barrejaven i adaptaven els productes i serveis més grans del moment. Per què atacaven les plataformes més grans? Per la mateixa raó que Willie Sutton atracava bancs: perquè és on són els diners.

Però quan aquestes empreses van aprofitar el debilitament de les normes antimonopoli per créixer fins a escales inimaginables, es van unir i van declarar “el final de la història”.

Quan elles practicaven la interoperabilitat adversarial, era perfecte —fins i tot necessari pel progrés de la humanitat—, però quan algú intenta fer-ho contra elles, això és un crim.

Tots els pirates volen ser almiralls.

Un sector amb mil petites i mitjanes empreses té el mateix problema col·lectiu que tu i els teus amics quan us quedeu atrapats en una plataforma social: no es poden posar d’acord en res. No només no poden consensuar quines lleis caldrien, sinó que tampoc sabrien com organitzar el càtering per a la reunió anual on discutirien la qüestió.

Recordeu les guerres de Napster? La tecnologia era molt més gran que les empreses de música i cinema, però el “Gran Contingut” va donar una pallissa a la tecnologia. Perquè hi havia cinc segells discogràfics i set estudis, cosa que els permetia consensuar fàcilment una resposta al P2P.

Avui només queden tres segells i quatre estudis. Aquestes empreses són tan incestuoses que tenen l’equivalent corporatiu de la mandíbula dels Habsburg, i han decidit que reemplaçaran tots els treballadors creatius per bots, raó per la qual actors i guionistes han passat l’estiu torrant-se a les voreres sense arbres davant dels estudis.

Quan un sector té només cinc, quatre, tres o dues empreses, pot consensuar una direcció política i arruïnar els seus clients i proveïdors tant com calgui per acumular una fortuna amb què comprar aquesta política.

La tecnologia avui està encara més concentrada que el contingut durant la guerra del copyright, i han consensuat que la història s’ha acabat.

Quan Apple va fer enginyeria inversa a Office i va crear iWork, Microsoft es va haver de resignar. Però en les dècades posteriors, Apple —i també Microsoft, Facebook, Google i altres gegants tecnològics— han assegurat canvis en les lleis, regulacions i interpretacions jurídiques que fan que qualsevol intent de fer-los el mateix sigui literalment un crim.

Si avui intentéssiu revertir els formats d’arxiu utilitzats per iOS, o crear un entorn d’execució per a apps d’iOS i contingut bloquejat per Apple, us destruirien. Vindrien contra vosaltres utilitzant la Secció 1201 del DMCA, la Computer Fraud and Abuse Act, acusacions d’interferència il·lícita amb contractes, drets d’autor, patents, marques registrades i secrets comercials.

Aquesta combinació de lleis, sovint coneguda com a “propietat intel·lectual” (IP), té un significat molt concret en els cercles empresarials. IP és tot allò que permet a una empresa estendre el seu control més enllà de les seves parets, sobre els seus clients, crítics i competidors. O com diu Jay Freeman de Cydia: “És el delicte de menyspreu criminal contra un model de negoci”.

Un exemple clar d’aquesta lògica és l’adopció massiva d’ad-blockers. Avui dia, un de cada quatre usuaris de la web en fa servir un. Doc Searls ho defineix com el boicot de consumidors més gran de la història. Els ad-blockers són possibles perquè els navegadors són plataformes obertes. Però si volguessis afegir un ad-blocker a una app, cometaries almenys mitja dotzena de delictes federals.

Superar els DRM de les apps? Això és una violació de la Secció 1201 del DMCA, amb una pena de cinc anys de presó i una multa de 500.000 dòlars per la primera infracció.

“App” és només un eufemisme per referir-se a una pàgina web decorada amb prou “IP” com per permetre que Apple o Google et puguin enviar a la presó pel que Freeman anomena “desacatament criminal al model de negoci”.

Tornem a l’enshittification.

L’enshittification es produeix quan les empreses no tenen competència i poden utilitzar la increïble flexibilitat dels ordinadors digitals per manipular les configuracions del backend al seu gust. Això inclou actuar com Darth Vader, alterant l’acord sense cap tipus de límit imposat per lleis de privacitat, de treball o de comerç just. Aquestes plataformes es converteixen en casinos dissenyats com caixes de Skinner manipulades, on els patrons de recompensa són alterats constantment, fent impossible que els usuaris finals o els clients comercials sàpiguen si estan rebent un tracte just.

Les empreses tecnològiques poden ajustar els controls sempre que volen, sense explicacions ni transparència. I no podem aprovar una llei que les obligui a deixar de manipular compulsivament aquests controls, perquè en un món on cinc grans webs estan plenes de captures de pantalla les unes de les altres, aquestes empreses poden posar-se d’acord fàcilment per impedir aquestes regulacions. I utilitzen els guanys del seu monopoli per assegurar-se que mai no es passin aquestes lleis.

Fem un repàs.

Pas 1: Les indústries consolidades eliminen la competència mitjançant preus predadors i adquisicions.

Pas 2: Les empreses tecnològiques juguen un joc de trilers d’alta velocitat al backend i utilitzen la seva consolidació per imposar-se davant de qualsevol intent de limitar les seves manipulacions (com lleis de privacitat, laborals o de comerç just).

Pas 3: Les empreses tecnològiques abracen les lleis de propietat intel·lectual, que fan que sigui il·legal “tornar-los la jugada”. Aquestes lleis criminalitzen la interoperabilitat adversarial, que abans servia com a sistema de reciclatge per a empreses ens***tificades, inflades i mal gestionades. Això permetia que jugadors àgils i innovadors els robessin usuaris, es quedessin amb els seus ingressos i fins i tot poguessin fer-les desaparèixer.

Posa aquests tres factors junts —consolidació, manipulació il·limitada per part d’ells i una prohibició total de manipular-los per part nostra— i l’enshittification esdevé inevitable.

Aturem l’enshittification i revertim el procés.

Ara que sabem com funciona l’enshittification, parlem de com aturar-la, invertir-ne el procés i construir un nou bon internet que sigui un successor digne del vell bon internet.

Pas 1: Aturar la consolidació i desmantellar les grans empreses tecnològiques.

Aquest pas està en marxa i, de fet, s’està avançant. Després de 40 anys, tenim la primera administració dels Estats Units en dues generacions que s’ho pren seriosament, juntament amb col·legues al Regne Unit i la Unió Europea, que estan bloquejant fusions i exigint desmantellaments.

Aquesta lluita és portada a terme per legisladors de tot l’espectre polític. L’AMERICA Act trencarà Google i Facebook. Està patrocinada per Ted Cruz i Elizabeth Warren.

La FTC (Comissió Federal de Comerç) i el Departament de Justícia acaben de publicar noves directrius sobre fusions que prohibeixen les fusions anticompetitives que han estat la norma durant 40 anys.

Si només seguiu aquesta situació superficialment, potser heu tingut la impressió que la presidenta de la FTC, Lina Khan, està lluitant indiscriminadament contra les fusions de Big Tech, com ara Activision-Microsoft, només per perdre als tribunals.

Però la realitat és que està establint un nou precedent legal, després de quatre dècades de passivitat i esbiaix a favor dels monopolis. Està assumint riscos que ningú no ha pres des de l’administració Carter.

És una veritable heroïna nord-americana, juntament amb col·legues com Rohit Chopra al CFPB (Oficina de Protecció Financera del Consumidor) i Jonathan Kanter al Departament de Justícia.

Però els desmantellaments triguen molt temps. Van passar 69 anys per desmantellar AT&T.

No volem esperar tant per tenir un nou bon internet, i no cal que ho fem. Perquè la tecnologia és diferent: és universal. És interoperable, i això significa que tenim opcions que mai no havíem tingut abans.

Opcions d’interoperabilitat: opcions que desplacen el control sobre la tecnologia de les grans empreses cap a petites empreses, cooperatives, organitzacions sense ànim de lucre i comunitats d’usuaris.

La interoperabilitat és com podem apropiar-nos dels mitjans de càlcul.

Pas 2: Limitar les manipulacions.

El primer pas és limitar les manipulacions de les grans plataformes.

Això passa per aprovar lleis federals de privacitat completes que incloguin el dret privat d’acció, és a dir, que qualsevol persona pugui demandar si la seva privacitat és violada, fins i tot si el fiscal local considera que no mereix justícia.

També cal posar fi a la classificació errònia dels treballadors dins de l’anomenada economia de les plataformes, assegurant que tots els treballadors tinguin dret a salaris mínims, llocs de treball segurs i uns horaris justos.

A més, s’han d’aplicar estàndards normals de protecció del consumidor a les plataformes de comerç electrònic i als motors de cerca, prohibint la publicitat enganyosa, les ressenyes falses i els resultats de cerca enganyosos que prioritzen negocis i productes falsos per davant de les millors opcions.

Pas 3: Obrir els jardins tancats.

Lleis com l’Acta de Mercats Digitals de la UE obligaran les grans plataformes tecnològiques a oferir API que permetin a noves plataformes connectar-s’hi.

Aquesta interoperabilitat farà que els costos de canvi siguin baixos. Així podreu deixar Facebook o Twitter per anar a Mastodon, Diaspora —o Bluesky o alguna altra plataforma nova— i encara intercanviar missatges amb les persones que heu deixat enrere, participar en les comunitats que us importen i connectar amb els clients dels quals depeneu.

Aquestes noves plataformes han d’estar sotmeses a les mateixes normes de privacitat, comerç just i laboral que les grans plataformes.

El problema de les API obligatòries.

Tanmateix, les API obligatòries tenen un defecte fatal: són fàcils de manipular.

El fet que ordenem a Facebook mantenir operativa una API no significa que no vulguem que puguin tirar d’un fre d’emergència si detecten que algú l’explota per robar dades de milions o milers de milions d’usuaris.

Això permet a Facebook fer trampes. Poden afirmar que han desconnectat l’API perquè creien que hi havia una violació de seguretat, quan en realitat només volien desestabilitzar aquestes noves plataformes i ensenyar als seus fundadors, usuaris i inversors que apostar contra Facebook és perdre.

Fins i tot si portem Facebook davant d’un regulador per castigar-los per això, pot trigar anys a fer-se justícia. Perquè, en primera instància, gairebé tothom que entén prou bé la infraestructura de Facebook per diferenciar un tancament justificat d’un de pretextual treballa per a Facebook. Així que cada tancament disputat pot convertir-se en una investigació intensiva de fets que duri anys.

La solució: tornar a donar poder als hackers.

Perquè les API obligatòries funcionin, hem de fer que la interoperabilitat robusta sigui preferible a les manipulacions encobertes. Hem d’alinear els incentius dels gegants tecnològics perquè fomentin la competència, en lloc de sabotejar-la.

Aquí és on entreu vosaltres, els hackers. Perquè, a més de la interoperabilitat obligatòria que ja està en camí, necessitem restablir el dret a modificar, ajustar, revertir i hackejar aquests serveis.

Per què és important: Les empreses odien la competència, però encara odien més les sorpreses. Si tenim el dret de modificar serveis existents per restablir la funcionalitat d’API trencades, qualsevol empresa que es plantegi debilitar la seva API haurà de considerar la possibilitat que algú vingui i rasqui el seu lloc o reverteixi les seves aplicacions per fer que l’API torni a funcionar.

Això significa que l’opció per als gegants tecnològics no serà només: “Mantenir l’API i perdre els usuaris descontents o debilitar l’API i perjudicar els competidors”. Serà: “Mantenir l’API i perdre els usuaris descontents o debilitar l’API i endinsar-se en una guerra de guerrilles amb enginyers que tenen l’avantatge dels atacants, ja que només han de trobar i explotar un sol error que jo hagi comès.”

Els gegants tecnològics odien les sorpreses perquè els inversors les odien. Quan una empresa anuncia pitjors notícies del que s’esperava en una conferència trimestral, el preu de les seves accions cau en picat.

Recordeu el 2022, quan Facebook va guanyar lleugerament menys usuaris als EUA dels que havia promès i Wall Street va provocar una venda massiva, eliminant un quart de bilió de dòlars de la seva capitalització de mercat, la caiguda de valor més gran en un sol dia de la història?

La decisió de fer trampes amb un mandat i trencar una API ha de venir d’un executiu, i els executius tecnològics posseeixen una gran quantitat d’accions de les seves pròpies empreses. Això significa que la persona que decideix sabotejar la interoperabilitat és la mateixa que pot veure com la seva fortuna personal s’esfuma si la competència aprofita aquestes oportunitats amb interoperabilitat adversarial.

I si l’executiu és tan obstinat que tot i així tira endavant amb el sabotatge de l’API? Bé, els petits jugadors poden recórrer a la interoperabilitat adversarial.

Com aconseguir la interoperabilitat adversarial.

Com podem recuperar la interoperabilitat adversarial?

Cal que revertim o modifiquem totes les lleis que constitueixen el que s’anomena “menyspreu criminal contra un model de negoci”: anti-circumvenció, criminalització de violacions dels termes de servei, patents i drets d’autor excessivament amplis, i així successivament.

Però aquest és un projecte que durarà anys i necessitem restablir la interoperabilitat adversarial ara.

Aquí teniu com podem fer-ho: primer, podem esperar simplement que les empreses tecnològiques incompleixin algun dels mandats d’interoperabilitat, com l’Acta de Mercats Digitals de la UE.

Per descomptat, ho faran. No poden evitar-ho. I quan ho facin, podem penalitzar-les. Podem imposar-los un “àrbitre especial”, una mena de supervisor designat pel tribunal, que haurà d’aprovar les amenaces legals contra els intermediaris per verificar que són amenaces dirigides a protegir els usuaris de l’empresa, no els seus accionistes.

Mentrestant, mentre esperem que incompleixin, podem posar el govern a treballar per nosaltres, específicament en la contractació pública.

Els governs haurien d’exigir que qualsevol empresa tecnològica que els vengui un producte o servei prometi no interferir amb la interoperabilitat.

Això no és més que una administració pública prudent. Lincoln va insistir que tots els proveïdors de rifles per a l’exèrcit de la Unió utilitzessin eines i municions interoperables. És clar que ho va fer! “Ho sento nois, la guerra s’ha cancel·lat, el nostre únic proveïdor ha decidit deixar de fabricar bales.”

Tots els sistemes digitals adquirits per qualsevol nivell de govern haurien de venir amb un pacte vinculant que impedeixi obstaculitzar la interoperabilitat: des dels cotxes de les flotes governamentals fins a Google Classroom a les escoles públiques o els iPhones a les agències públiques.

És clar que les empreses es queixaran. Però ningú obliga un gegant tecnològic a vendre al govern nord-americà. Si ets massa fràgil emocionalment per vendre al públic nord-americà amb termes raonables, pots buscar una altra línia de treball més adequada a la teva sensibilitat delicada.

Les prioritats dels teus accionistes són el teu problema. Les agències públiques estan encarregades de fer la feina del poble.

Com mantenim honestos els intermediaris?

D’acord, utilitzarem la interoperabilitat adversarial per evitar que les grans empreses sabotegin la interoperabilitat obligatòria i farem servir contractacions, solucions de conducta i noves lleis per aconseguir aquesta interoperabilitat adversarial.

Però, com mantindrem honestos els intermediaris?

Al cap i a la fi, si ho mirem amb certa perspectiva, Cambridge Analytica era, en essència, un intermediari. Recordeu quan vaig parlar de limitar les manipulacions mitjançant lleis de privacitat, lleis laborals i lleis de comerç just?

Així és com ho farem.

És francament surrealista que la manera com mantenim els socis de Facebook al marge d’abusar de la vostra informació sigui demanant a Facebook que decideixi què és acceptable i què no.

Recordeu: Cambridge Analytica era un soci de Facebook. Així que, tant si utilitzeu una API com si feu servir una aplicació interoperable que depengui de l’scraping i la inversió d’enginyeria, estareu subjectes a aquestes mateixes lleis, aprovades per legisladors democràticament responsables en processos públics, no per executius corporatius responsables davant dels accionistes en reunions a porta tancada.

L’enshittification no passa perquè les empreses actuals estiguin dirigides per genis malignes.

L’enshittification no passa perquè les empreses actuals estiguin dirigides per genis malignes. No són més perversos que els mediocres que van fundar DEC, Sun o AOL. Totes aquestes empreses haurien eliminat els seus competidors, capturat els seus reguladors i abusat dels seus usuaris i clients comercials si haguessin pogut sortir-se’n amb la seva.

Quan Apple va fer enginyeria inversa a Office i va crear iWork, Microsoft es va haver de resignar. Però en les dècades posteriors, Apple —i també Microsoft, Facebook, Google i altres gegants tecnològics— han assegurat canvis en les lleis, regulacions i interpretacions jurídiques que fan que qualsevol intent de fer-los el mateix sigui literalment un crim.

Si avui intentéssiu revertir els formats d’arxiu utilitzats per iOS, o crear un entorn d’execució per a apps d’iOS i contingut bloquejat per Apple, us destruirien. Vindrien contra vosaltres utilitzant la Secció 1201 del DMCA, la Computer Fraud and Abuse Act, acusacions d’interferència il·lícita amb contractes, drets d’autor, patents, marques registrades i secrets comercials.

Aquesta combinació de lleis, sovint coneguda com a “propietat intel·lectual” (IP), té un significat molt concret en els cercles empresarials. IP és tot allò que permet a una empresa estendre el seu control més enllà de les seves parets, sobre els seus clients, crítics i competidors. O com diu Jay Freeman de Cydia: “És el delicte de menyspreu criminal contra un model de negoci”.

Un exemple clar d’aquesta lògica és l’adopció massiva d’ad-blockers. Avui dia, un de cada quatre usuaris de la web en fa servir un. Doc Searls ho defineix com el boicot de consumidors més gran de la història. Els ad-blockers són possibles perquè els navegadors són plataformes obertes. Però si volguessis afegir un ad-blocker a una app, cometaries almenys mitja dotzena de delictes federals.

Superar els DRM de les apps? Això és una violació de la Secció 1201 del DMCA, amb una pena de cinc anys de presó i una multa de 500.000 dòlars per la primera infracció.

“App” és només un eufemisme per referir-se a una pàgina web decorada amb prou “IP” com per permetre que Apple o Google et puguin enviar a la presó pel que Freeman anomena “desacatament criminal al model de negoci”.

Tornem a l’enshittification.

L’enshittification es produeix quan les empreses no tenen competència i poden utilitzar la increïble flexibilitat dels ordinadors digitals per manipular les configuracions del backend al seu gust. Això inclou actuar com Darth Vader, alterant l’acord sense cap tipus de límit imposat per lleis de privacitat, de treball o de comerç just. Aquestes plataformes es converteixen en casinos dissenyats com caixes de Skinner manipulades, on els patrons de recompensa són alterats constantment, fent impossible que els usuaris finals o els clients comercials sàpiguen si estan rebent un tracte just.

Les empreses tecnològiques poden ajustar els controls sempre que volen, sense explicacions ni transparència. I no podem aprovar una llei que les obligui a deixar de manipular compulsivament aquests controls, perquè en un món on cinc grans webs estan plenes de captures de pantalla les unes de les altres, aquestes empreses poden posar-se d’acord fàcilment per impedir aquestes regulacions. I utilitzen els guanys del seu monopoli per assegurar-se que mai no es passin aquestes lleis.

Fem un repàs.

Pas 1: Les indústries consolidades eliminen la competència mitjançant preus predadors i adquisicions.

Pas 2: Les empreses tecnològiques juguen un joc de trilers d’alta velocitat al backend i utilitzen la seva consolidació per imposar-se davant de qualsevol intent de limitar les seves manipulacions (com lleis de privacitat, laborals o de comerç just).

Pas 3: Les empreses tecnològiques abracen les lleis de propietat intel·lectual, que fan que sigui il·legal “tornar-los la jugada”. Aquestes lleis criminalitzen la interoperabilitat adversarial, que abans servia com a sistema de reciclatge per a empreses ens***tificades, inflades i mal gestionades. Això permetia que jugadors àgils i innovadors els robessin usuaris, es quedessin amb els seus ingressos i fins i tot poguessin fer-les desaparèixer.

Posa aquests tres factors junts —consolidació, manipulació il·limitada per part d’ells i una prohibició total de manipular-los per part nostra— i l’enshittification esdevé inevitable.

Aturem l’enshittification i revertim el procés.

Ara que sabem com funciona l’enshittification, parlem de com aturar-la, invertir-ne el procés i construir un nou bon internet que sigui un successor digne del vell bon internet.

Pas 1: Aturar la consolidació i desmantellar les grans empreses tecnològiques.

Aquest pas està en marxa i, de fet, s’està avançant. Després de 40 anys, tenim la primera administració dels Estats Units en dues generacions que s’ho pren seriosament, juntament amb col·legues al Regne Unit i la Unió Europea, que estan bloquejant fusions i exigint desmantellaments.

Aquesta lluita és portada a terme per legisladors de tot l’espectre polític. L’AMERICA Act trencarà Google i Facebook. Està patrocinada per Ted Cruz i Elizabeth Warren.

La FTC (Comissió Federal de Comerç) i el Departament de Justícia acaben de publicar noves directrius sobre fusions que prohibeixen les fusions anticompetitives que han estat la norma durant 40 anys.

Si només seguiu aquesta situació superficialment, potser heu tingut la impressió que la presidenta de la FTC, Lina Khan, està lluitant indiscriminadament contra les fusions de Big Tech, com ara Activision-Microsoft, només per perdre als tribunals.

Però la realitat és que està establint un nou precedent legal, després de quatre dècades de passivitat i esbiaix a favor dels monopolis. Està assumint riscos que ningú no ha pres des de l’administració Carter.

És una veritable heroïna nord-americana, juntament amb col·legues com Rohit Chopra al CFPB (Oficina de Protecció Financera del Consumidor) i Jonathan Kanter al Departament de Justícia.

Però els desmantellaments triguen molt temps. Van passar 69 anys per desmantellar AT&T.

No volem esperar tant per tenir un nou bon internet, i no cal que ho fem. Perquè la tecnologia és diferent: és universal. És interoperable, i això significa que tenim opcions que mai no havíem tingut abans.

Opcions d’interoperabilitat: opcions que desplacen el control sobre la tecnologia de les grans empreses cap a petites empreses, cooperatives, organitzacions sense ànim de lucre i comunitats d’usuaris.

La interoperabilitat és com podem apropiar-nos dels mitjans de càlcul.

Pas 2: Limitar les manipulacions.

El primer pas és limitar les manipulacions de les grans plataformes.

Això passa per aprovar lleis federals de privacitat completes que incloguin el dret privat d’acció, és a dir, que qualsevol persona pugui demandar si la seva privacitat és violada, fins i tot si el fiscal local considera que no mereix justícia.

També cal posar fi a la classificació errònia dels treballadors dins de l’anomenada economia de les plataformes, assegurant que tots els treballadors tinguin dret a salaris mínims, llocs de treball segurs i uns horaris justos.

A més, s’han d’aplicar estàndards normals de protecció del consumidor a les plataformes de comerç electrònic i als motors de cerca, prohibint la publicitat enganyosa, les ressenyes falses i els resultats de cerca enganyosos que prioritzen negocis i productes falsos per davant de les millors opcions.

Pas 3: Obrir els jardins tancats.

Lleis com l’Acta de Mercats Digitals de la UE obligaran les grans plataformes tecnològiques a oferir API que permetin a noves plataformes connectar-s’hi.

Aquesta interoperabilitat farà que els costos de canvi siguin baixos. Així podreu deixar Facebook o Twitter per anar a Mastodon, Diaspora —o Bluesky o alguna altra plataforma nova— i encara intercanviar missatges amb les persones que heu deixat enrere, participar en les comunitats que us importen i connectar amb els clients dels quals depeneu.

Aquestes noves plataformes han d’estar sotmeses a les mateixes normes de privacitat, comerç just i laboral que les grans plataformes.

El problema de les API obligatòries.

Tanmateix, les API obligatòries tenen un defecte fatal: són fàcils de manipular.

El fet que ordenem a Facebook mantenir operativa una API no significa que no vulguem que puguin tirar d’un fre d’emergència si detecten que algú l’explota per robar dades de milions o milers de milions d’usuaris.

Això permet a Facebook fer trampes. Poden afirmar que han desconnectat l’API perquè creien que hi havia una violació de seguretat, quan en realitat només volien desestabilitzar aquestes noves plataformes i ensenyar als seus fundadors, usuaris i inversors que apostar contra Facebook és perdre.

Fins i tot si portem Facebook davant d’un regulador per castigar-los per això, pot trigar anys a fer-se justícia. Perquè, en primera instància, gairebé tothom que entén prou bé la infraestructura de Facebook per diferenciar un tancament justificat d’un de pretextual treballa per a Facebook. Així que cada tancament disputat pot convertir-se en una investigació intensiva de fets que duri anys.

La solució: tornar a donar poder als hackers.

Perquè les API obligatòries funcionin, hem de fer que la interoperabilitat robusta sigui preferible a les manipulacions encobertes. Hem d’alinear els incentius dels gegants tecnològics perquè fomentin la competència, en lloc de sabotejar-la.

Aquí és on entreu vosaltres, els hackers. Perquè, a més de la interoperabilitat obligatòria que ja està en camí, necessitem restablir el dret a modificar, ajustar, revertir i hackejar aquests serveis.

Per què és important: Les empreses odien la competència, però encara odien més les sorpreses. Si tenim el dret de modificar serveis existents per restablir la funcionalitat d’API trencades, qualsevol empresa que es plantegi debilitar la seva API haurà de considerar la possibilitat que algú vingui i rasqui el seu lloc o reverteixi les seves aplicacions per fer que l’API torni a funcionar.

Això significa que l’opció per als gegants tecnològics no serà només: “Mantenir l’API i perdre els usuaris descontents o debilitar l’API i perjudicar els competidors”. Serà: “Mantenir l’API i perdre els usuaris descontents o debilitar l’API i endinsar-se en una guerra de guerrilles amb enginyers que tenen l’avantatge dels atacants, ja que només han de trobar i explotar un sol error que jo hagi comès.”

Els gegants tecnològics odien les sorpreses perquè els inversors les odien. Quan una empresa anuncia pitjors notícies del que s’esperava en una conferència trimestral, el preu de les seves accions cau en picat.

Recordeu el 2022, quan Facebook va guanyar lleugerament menys usuaris als EUA dels que havia promès i Wall Street va provocar una venda massiva, eliminant un quart de bilió de dòlars de la seva capitalització de mercat, la caiguda de valor més gran en un sol dia de la història?

La decisió de fer trampes amb un mandat i trencar una API ha de venir d’un executiu, i els executius tecnològics posseeixen una gran quantitat d’accions de les seves pròpies empreses. Això significa que la persona que decideix sabotejar la interoperabilitat és la mateixa que pot veure com la seva fortuna personal s’esfuma si la competència aprofita aquestes oportunitats amb interoperabilitat adversarial.

I si l’executiu és tan obstinat que tot i així tira endavant amb el sabotatge de l’API? Bé, els petits jugadors poden recórrer a la interoperabilitat adversarial.

Com podem recuperar la interoperabilitat adversarial?

Cal que revertim o modifiquem totes les lleis que constitueixen el que s’anomena “menyspreu criminal contra un model de negoci”: anti-circumvenció, criminalització de violacions dels termes de servei, patents i drets d’autor excessivament amplis, i així successivament.

Però aquest és un projecte que durarà anys i necessitem restablir la interoperabilitat adversarial ara.

Aquí teniu com podem fer-ho: primer, podem esperar simplement que les empreses tecnològiques incompleixin algun dels mandats d’interoperabilitat, com l’Acta de Mercats Digitals de la UE.

Per descomptat, ho faran. No poden evitar-ho. I quan ho facin, podem penalitzar-les. Podem imposar-los un “àrbitre especial”, una mena de supervisor designat pel tribunal, que haurà d’aprovar les amenaces legals contra els intermediaris per verificar que són amenaces dirigides a protegir els usuaris de l’empresa, no els seus accionistes.

Mentrestant, mentre esperem que incompleixin, podem posar el govern a treballar per nosaltres, específicament en la contractació pública.

Els governs haurien d’exigir que qualsevol empresa tecnològica que els vengui un producte o servei prometi no interferir amb la interoperabilitat.

Això no és més que una administració pública prudent. Lincoln va insistir que tots els proveïdors de rifles per a l’exèrcit de la Unió utilitzessin eines i municions interoperables. És clar que ho va fer! “Ho sento nois, la guerra s’ha cancel·lat, el nostre únic proveïdor ha decidit deixar de fabricar bales.”

Tots els sistemes digitals adquirits per qualsevol nivell de govern haurien de venir amb un pacte vinculant que impedeixi obstaculitzar la interoperabilitat: des dels cotxes de les flotes governamentals fins a Google Classroom a les escoles públiques o els iPhones a les agències públiques.

És clar que les empreses es queixaran. Però ningú obliga un gegant tecnològic a vendre al govern nord-americà. Si ets massa fràgil emocionalment per vendre al públic nord-americà amb termes raonables, pots buscar una altra línia de treball més adequada a la teva sensibilitat delicada.

Les prioritats dels teus accionistes són el teu problema. Les agències públiques estan encarregades de fer la feina del poble.

Com mantenim honestos els intermediaris?

D’acord, utilitzarem la interoperabilitat adversarial per evitar que les grans empreses sabotegin la interoperabilitat obligatòria i farem servir contractacions, solucions de conducta i noves lleis per aconseguir aquesta interoperabilitat adversarial.

Però, com mantindrem honestos els intermediaris?

Al cap i a la fi, si ho mirem amb certa perspectiva, Cambridge Analytica era, en essència, un intermediari. Recordeu quan vaig parlar de limitar les manipulacions mitjançant lleis de privacitat, lleis laborals i lleis de comerç just?

Així és com ho farem.

És francament surrealista que la manera com mantenim els socis de Facebook al marge d’abusar de la vostra informació sigui demanant a Facebook que decideixi què és acceptable i què no.

Recordeu: Cambridge Analytica era un soci de Facebook. Així que, tant si utilitzeu una API com si feu servir una aplicació interoperable que depengui de l’scraping i la inversió d’enginyeria, estareu subjectes a aquestes mateixes lleis, aprovades per legisladors democràticament responsables en processos públics, no per executius corporatius responsables davant dels accionistes en reunions a porta tancada.

L’enshittification no ha passat perquè les empreses actuals estiguin dirigides per genis malignes. No són més perverses que les mediocritats que van fundar DEC, Sun o AOL. Totes aquestes empreses haurien eliminat els seus competidors, capturat els seus reguladors i abusat dels seus usuaris i clients comercials si haguessin pogut fer-ho impunement.

No els vam permetre fer-ho, però hem deixat que aquesta fornada actual se surti amb la seva. Han pogut comprar el seu camí cap a la dominància, fusionant-se amb competidors fins a acumular els diners i la unitat de propòsit necessaris per capturar les nostres lleis, donar-se la llibertat d’abusar de nosaltres sense cap límit i criminalitzar qualsevol cosa que fem per defensar-nos.

Per aturar-los, hem de bloquejar noves fusions, desfer les que ja existeixen, limitar la seva capacitat de manipular el backend per mantenir els seus usuaris i clients comercials en un estat constant de confusió, i restaurar la nostra capacitat de replicar, per donar-nos un internet operat per i per a la gent que l’utilitza: el nou bon internet que sigui un successor digne del vell bon internet.

Durant mil·lennis, els pobles indígenes de Califòrnia van utilitzar cremes controlades per eliminar els arbres vells i malalts, obrint el sostre forestal per permetre un nou creixement.

Quan els colons van prohibir aquests focs beneficiosos, Califòrnia va començar a acumular un deute de foc, i ara, cada any, Califòrnia crema.

Perquè l’alternativa al foc benefíc no és “no foc”, és el foc descontrolat.

Quan les empreses tecnològiques havien de lidiar amb la contracció explosiva dels baixos costos de canvi, eren dinàmiques, sorgien i desapareixien constantment.

Quan vam deixar d’aplicar les lleis antimonopoli, vam acabar amb aquest foc benefíc, i ara tenim focs descontrolats. Les nostres empreses tecnològiques pateixen un gigantisme terminal, i estan en flames constantment.

És hora de deixar d’intentar millorar els gegants tecnològics, i de començar a evacuar-los i deixar-los cremar.

En el fons del vostre cor, sabeu que podríem tenir un internet millor que aquest i també un sector tecnològic millor.

Recordeu quan els treballadors del sector tecnològic somiaven treballar en una gran empresa durant uns anys, abans de sortir pel seu compte per fundar la seva pròpia empresa que tombaria aquell gegant tecnològic?

Després aquell somni es va reduir a: treballar per a un gegant durant uns anys, deixar-ho, fer una startup falsa i ser adquirit pel vostre antic ocupador, com una manera complicada d’aconseguir un bonus i un ascens.

Després, el somni es va reduir encara més: treballar per a un gegant tecnològic tota la vida, obtenint kombucha gràtis i massatges els dimecres.

I ara, el somni s’ha acabat. Només queda: treballar per a un gegant tecnològic fins que et facin fora, com els 12.000 treballadors de Google que van ser acomiadats sis mesos després d’una recompra d’accions que hauria pogut pagar els seus salaris durant els propers 27 anys.

Ens mereixem millor que això. I ho podem aconseguir.

Prenem una lliçó del meu arxienemic, el detestable Milton Friedman — sortilegiador de la cort de Ronald Reagan i arquitecte de la revolució neoliberal.

Era un monstre, però sabia alguna cosa.

Quan la gent li preguntava: “Milton, com penses posar en pràctica les teves idees esbojarrades?”

Ell responia: “Algún dia, hi haurà una crisi, i quan arribi la crisi, les idees que estan per aquí abandonades poden moure’s de la perifèria al centre en un instant.”

M’encanta citar Friedman. Imagino que quan escolta les seves paraules en boca meva aixeca el cap des de l’ast on s’està rostint i murmura una maledicció al meu voltant amb la barra de ferro roent que li surt de la boca, mentre els dimonis al seu voltant riuen i riuen.

Ens tambalegem de crisi en crisi, i fins ara, fem el mateix en cada crisi — el que vam fer la darrera vegada, només que ho fem amb més intensitat, i esperem un resultat diferent.

Hem de començar a difondre bones idees que estiguin a l’abast, perquè la propera crisi no es desaprofiti.