El Sistema Immunitari del Capitalisme

Vivim una època convulsa, on el creixement del feixisme i de governs autoritaris a tot el món sembla estar guanyant terreny en espais on la democràcia se suposa que s’hauria consolidat. Hongria, Itàlia, els Estats Units… cada un d’aquests llocs està vivint una onada de populisme autoritari que s’aprofita de les esquerdes socials i econòmiques per canalitzar el malestar de la població cap a l’odi, la divisió i la repressió.

Aquest fenomen, però, no és fortuït ni independent de les estructures socioeconòmiques en les quals es desenvolupa. Al contrari, molts teòrics han observat que el capitalisme tardà, amb les seves contradiccions i la seva incapacitat per resoldre problemes estructurals, afavoreix l’aparició de moviments feixistes com una mena de “sistema immunitari” que protegeix el sistema en moments de crisi. Aquesta idea ha estat analitzada per pensadors com David Harvey, Fredric Jameson i Mark Fisher, i ens ofereix una perspectiva reveladora per entendre com hem arribat fins aquí i què implica això per al futur de les nostres societats.

El capitalisme tardà: una fase de contradiccions insostenibles

David Harvey, en el seu llibre The Condition of Postmodernity, parla del “capitalisme tardà” com una fase on el sistema capitalista ha arribat a un punt de maduresa que porta inevitablement a una sèrie de crisis cíclicament repetitives. En aquesta etapa, el capitalisme ha esgotat molts dels recursos que abans li permetien créixer. Les desigualtats han augmentat exponencialment, les classes mitjanes s’han anat erosionant, i la globalització ha convertit les economies nacionals en dependents de fluxos financers i de producció internacionals que escapen al control democràtic.

Aquestes condicions, segons Harvey, no són sostenibles i porten a un augment de la inestabilitat social i política. Quan els governs, empreses i institucions són incapaces de garantir un mínim de seguretat i benestar a gran part de la població, el sistema comença a mostrar signes de decadència i descontentament. És precisament en aquests moments de crisi que el sistema necessita un “sistema immunitari” per evitar que el descontentament es canalitzi cap a canvis profunds i estructurals. Així, els moviments feixistes i autoritaris emergeixen com una resposta que ofereix “ordre” i “seguretat”, encara que sigui a costa de la llibertat i els drets fonamentals.

Fredric Jameson i la cultura del capitalisme tardà

Fredric Jameson, a través del seu treball sobre el postmodernisme i el capitalisme tardà, sosté que aquest estadi del sistema també té efectes profunds en la cultura. Segons Jameson, la cultura del capitalisme tardà es caracteritza per una banalització de l’experiència i una fragmentació que fa difícil construir narratives col·lectives o alternatives polítiques coherents. La societat esdevé un conglomerat d’experiències i identitats fragmentades, on l’individualisme és exacerbat i la solidaritat col·lectiva es debilita.

En aquest context, el feixisme no només emergeix com a resposta política, sinó com a resposta cultural que promet una identitat forta i clara en un món incert i desestabilitzat. Aquest fenomen es veu, per exemple, en els moviments nacionalistes i xenòfobs, que ofereixen una narrativa simple i fàcil de consumir: “els problemes de la societat són culpa de l’altre, d’aquells que són diferents”. Aquest discurs, tan bàsic com efectiu, es fa servir per evitar que la població miri cap amunt i qüestioni les estructures de poder econòmiques que realment perpetuen el seu malestar.

Mark Fisher i el realisme capitalista

Mark Fisher, en el seu llibre Capitalist Realism, va explorar un concepte similar, però posant l’accent en la incapacitat de la societat moderna per imaginar alternatives al capitalisme. El “realisme capitalista” és la sensació que el capitalisme no només és el millor sistema, sinó l’únic possible. Aquesta percepció crea una desactivació de les energies polítiques i socials que podrien portar a una transformació real.

El feixisme es beneficia d’aquest realisme capitalista perquè ofereix una “solució” autoritària que no qüestiona les bases del sistema econòmic, sinó que simplement intenta imposar ordre i control sobre les conseqüències negatives del mateix. Així, el feixisme es converteix en una eina per gestionar la crisi del capitalisme sense haver de plantejar cap canvi estructural. En lloc de buscar solucions sistèmiques, els governs autoritaris canalitzen la frustració de la població cap a un enemic intern o extern, perpetuant així les dinàmiques de poder existents.

Cap a on anem?

Davant d’aquest panorama, la pregunta clau és: com podem resistir-nos a aquesta resposta feixista i construir alternatives que abordin els problemes de fons del capitalisme tardà? El repte és enorme perquè la societat actual està atrapada en el “realisme capitalista” que descrivia Mark Fisher, que fa difícil imaginar una alternativa. Però si volem evitar que el feixisme s’instauri com a resposta permanent a les crisis del sistema, és necessari trencar amb aquesta percepció.

Això implica reconstruir narratives col·lectives i alternatives, buscar formes de solidaritat que vagin més enllà de l’individualisme exacerbat que fomenta el capitalisme, i treballar per recuperar una autèntica consciència democràtica i antifeixista. Això és especialment important en països on els règims autoritaris mai no han estat realment depurats, com el cas espanyol, on la manca d’una ruptura amb el passat franquista ha deixat espai per a una continuïtat d’estructures autoritàries. Resistir-se al feixisme no només és un deure local, sinó una necessitat global per protegir els drets i llibertats que encara ens queden.