La llegenda de Luigi Mangione

El sol despuntava tímidament, tenyint de taronja els carrers freds de Nova York. L’aire carregat de la ciutat desprenia una humitat densa que s’enganxava a la pell dels pocs vianants matiners. Un home, alt, vestit amb una jaqueta curta blava i camisa impecable, caminava amb pas decidit cap a la seva destinació. Les sabates de pell repicaven amb fermesa contra el paviment mentre esquivava els carrers encara mig buits.

A uns metres darrere d’ell, un jove amb una jaqueta beix i una motxilla senzilla el seguia a un ritme constant. El seu posat no destacava, es confonia amb la multitud, un perfil anodí, perfecte per Nova York. El moviment del carrer es barreja amb els reflexos dels llums de la ciutat i les primeres passes d’un dia ordinari. L’escena sembla tranquil·la, fins que el jove, gairebé d’improvís, aixeca el braç. A les seves mans apareix una pistola amb silenciador.

El primer tret es va sentir com un xiulet sord, gairebé inaudible. L’impacte va fer que l’home vacil·lés, entrabancant-se mentre feia quatre passos endevant, intentant girar-se i recolzar-se a la paret. El tirador, amb calma, va ciclar l’arma manualment, preparant-la per un segon tret. Aquest cop, la bala va impactar a la cama de la víctima, que va caure a terra amb un gemec sord.

El jove va començar a caminar tranquil·lament cap a ell, ajustant l’arma amb un lleuger copet a la corredera, com si fos un gest rutinari. Quan va estar a un metre i mig, va aixecar la pistola i va disparar el tret final. El cos de l’home va caure sense vida, la seva mirada perduda en el buit, mentre un silenci momentani s’imposava al bullici llunyà de la ciutat.

El tirador es va girar sense pressa, guardant l’arma a la motxilla. Va caminar uns passos fins a una bicicleta elèctrica aparcada prop d’allí, hi va pujar i es va perdre entre els carrers, fonent-se amb el moviment de la ciutat.

Sobre l’asfalt, tres baines de bala lluïen amb gravats inquietants: “Delay, Deny, Defend”. El sol segueix pujant mentre l’eco de l’escena es dissol en el soroll de la ciutat.

I així comença la llegenda de Luigi Mangione però no descobriríem aquest nom fins uns dies més tard.

UnitedHealthcare és l’asseguradora de salut més gran dels Estats Units, amb més de 49 milions de clients que confien en els seus serveis per garantir accés a l’atenció mèdica. Tot i la seva magnitud, l’empresa no publica dades totals sobre la gestió de sol·licituds, però estimacions independents suggereixen que rebutgen aproximadament un 37% de les peticions mèdiques que reben. Això representaria entre 20 i 40 milions de tractaments denegats cada any.

Entre aquestes denegacions, es calcula que entre un 5% i un 10% corresponen a tractaments que podrien salvar vides. Això implica que les polítiques de UnitedHealthcare podrien estar contribuint indirectament a la mort d’entre 1 i 4 milions de persones anualment,

L’home de la jaqueta blava era Brian Thompson, de 50 anys, qui ocupava el càrrec de director executiu de UnitedHealthcare des d’abril de 2021.
En aquest període alguns tipus de sol·licituds com les  cobertures a persones grans que havien patit caigudes o accidents cerebrovasculars es van doblar, una de cada 5 són denegades. Brian Thompson cobrava més de 10 milions de dòlars a l’any per fer la seva feina, matar milions de persones a l’any, entre altres coses.

Enmig d’aquest caos, la policia va arrestar Luigi Mangione, un jove de 26 anys amb formació en enginyeria i un futur que, segons coneguts, semblava brillant fins fa poc. Originari de Baltimore, Mangione havia començat a mostrar signes de desesperació mesos abans dels fets, a causa de problemes de salut que no podia costejar i un sistema que semblava haver-lo abandonat.

Quan el van arrestar, portava un breu manifest que ha estat fet públic per Ken Klippenstein. Curiosament, mentre la majoria de mitjans tradicionals han citat fragments del text, s’han negat activament a reproduir-lo de manera íntegra. Aquests mitjans afirmen que la decisó es deu a la por que el manifest animi altres persones a seguir els passos de Mangione, tot i que molts critiquen que això podria provocar l’efecte Streisand, atorgant encara més notorietat al document.

El manifest diu:

To the Feds, I’ll keep this short, because I do respect what you do for our country. To save you a lengthy investigation, I state plainly that I wasn’t working with anyone. This was fairly trivial: some elementary social engineering, basic CAD, a lot of patience. The spiral notebook, if present, has some straggling notes and To Do lists that illuminate the gist of it. My tech is pretty locked down because I work in engineering so probably not much info there. I do apologize for any strife of traumas but it had to be done. Frankly, these parasites simply had it coming. A reminder: the US has the #1 most expensive healthcare system in the world, yet we rank roughly #42 in life expectancy. United is the [indecipherable] largest company in the US by market cap, behind only Apple, Google, Walmart. It has grown and grown, but as our life expectancy? No the reality is, these [indecipherable] have simply gotten too powerful, and they continue to abuse our country for immense profit because the American public has allwed them to get away with it. Obviously the problem is more complex, but I do not have space, and frankly I do not pretend to be the most qualified person to lay out the full argument. But many have illuminated the corruption and greed (e.g.: Rosenthal, Moore), decades ago and the problems simply remain. It is not an issue of awareness at this point, but clearly power games at play. Evidently I am the first to face it with such brutal honesty.

Traducció:

“Per als federals: Seré breu, perquè respecto el que feu pel nostre país. Per estalviar-vos una investigació llarga, afirmo clarament que no treballava amb ningú. Això ha sigut relativament simple: una mica d’enginyeria social bàsica, disseny CAD elemental i molta paciència. El quadern en espiral, si està present, conté algunes notes disperses i llistes de tasques que il·luminen la idea general. La meva tecnologia està bastant protegida perquè treballo en enginyeria, així que probablement no hi trobareu gaire informació. Disculpo qualsevol trauma o conflicte que hagi causat, però havia de fer-ho. Francament, aquests paràsits simplement s’ho mereixien.

Recordeu: els EUA tenen el sistema sanitari més car del món, però ens situem aproximadament en el lloc 42 pel que fa a l’esperança de vida. United és la [indecifrable] empresa més gran dels EUA en capitalització de mercat, només per darrere d’Apple, Google i Walmart. Ha crescut i crescut, però la nostra esperança de vida? No. La realitat és que aquests [indecifrable] han adquirit massa poder i continuen abusant del nostre país per obtenir beneficis immensos perquè el públic nord-americà els ha deixat fer-ho.

Evidentment, el problema és més complex, però no té espai, i francament no pretenc ser la persona més qualificada per exposar tot l’argument. Però molts ja han il·luminat la corrupció i l’avarícia (p. ex.: Rosenthal, Moore) fa dècades, i els problemes simplement persisteixen. No es tracta d’una qüestió de consciència en aquest punt, sinó clarament de jocs de poder. Pel que sembla, soc el primer a afrontar-ho amb tanta honestedat brutal.”

Aquests fets marquen un punt d’inflexió en el moment històric que vivim. Luigi Mangione ha generat simpaties que travessen espectres ideològics molt diversos. Entre els seus màxims suporters es compta gent d’arreu: des d’anticapitalistes, anarquistes, i qualsevol persona que defensi els drets humans, la igualtat i el dret a un sistema sanitari just, fins als preparacionistes i radicals d’extrema dreta més recalcitrants, aquells vinculats a la NRA, milícies locals i altres sectors similars. Aquesta diversitat reflecteix no només el profund malestar en el sistema, sinó també l’abast de les contradiccions que aquest moviment pot desencadenar en l’escenari polític actual.

Aquest suport transversal és especialment significatiu per l’impacte que pot tenir en l’esfera política nord-americana, sobretot en un context on el futur govern de Trump, amb figures com Elon Musk, mira aquests fets amb temor. Això adquireix encara més rellevància si considerem les contradiccions intrínseques del seu govern. Trump ha orientat gran part del seu discurs cap a sectors que sovint es mantenen desconnectats de la política institucional per manca de confiança en els dos grans partits. Però, amb el seu discurs antielitista i antisistema, ha aconseguit captar la seva atenció.

El problema és que, si aquests sectors veuen en Mangione un referent, també poden adonar-se de la contradicció intrínseca: l’equip de govern de Trump està format per multimilionaris; el membre més pobre té una fortuna de més de 100 milions de dòlars, i 14 dels seus membres són milmilionaris, el que els americans en diuen bilionaris. I tots sabem que ningú que tingui tants diners diria mai: “Ja en tinc prou, no necessito robar més.” Literalment, aquest és un govern de corporacions, per les corporacions i contra el poble.

Si algú altre segueix l’exemple de Mangione, els objectius podrien ser aquests mateixos membres del govern. I precisament, al darrere del canó hi hauria aquells que els haurien posat en el càrrec.

També és important reflexionar sobre el paper de la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units en la que tant religiosament creuen aquests grups. La cita literal diu:

“A well regulated Militia, being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep and bear Arms, shall not be infringed.”

Traducció:

“Una Milícia ben regulada, essent necessària per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a posseir i portar armes no serà infringit.”

Thomas Jefferson va interpretar aquesta esmena com una garantia contra la tirania, afirmant que el poble ha de tenir la capacitat de resistir un govern que esdevingui opressiu. Al final, aquesta esmena podria estar sent utilitzada pel motiu pel qual va ser creada: combatre la tirania, no d’un monarca o un exèrcit estranger, sinó la tirania del capital. Aquesta seria la culminació de la resistència que floriria en mig de la desesperació de qui ja no té res a perdre.

El que resulta irònic és que les mateixes estructures que han despertat aquests sectors, fins ara desconectats de la política institucional, ho han fet per obtenir una gran plataforma de suport. No obstant, aquesta estratègia pot acabar convertint-se en un boomerang perillós. Quan uns pocs d’aquests sectors s’adonin de l’engany, podrien esdevenir els seus botxins.

Com diu la cèlebre frase que l’IRA va dirigir a Thatcher: “Vosaltres heu de tenir sort cada dia; nosaltres, només un cop.” Amb un sector de la població armat, determinat i amb convicció, la situació pot escalar fàcilment a un joc de numeros on les conseqüències esdevinguin molt previsibles. Aquest és un escenari que podria tenir efectes arreu del món, ressonant durant anys o fins i tot generacions. La tirania del capital podria acabar catalitzant el final d’una era, obrint pas a un canvi profund impulsat per la desesperació d’aquells que ja no tenen res a perdre.