Criptoidiotesa
Què són, al final, els diners? Tothom sap què és portar una moneda a la butxaca o consultar el saldo al compte bancari, però si grates una mica, la majoria no sap ni d’on surten ni què signifiquen realment. Perquè, al cap i a la fi, els diners no deixen de ser una mena de pacte social, una il·lusió compartida que ens fa creure que aquell tros de paper, aquell nombre a la pantalla o aquell lingot brillant tenen algun valor. I quan algú et pregunta si això no és una mica absurd, el primer que et surt és dir que no, però si hi penses un moment… potser sí que ho és.
L’ésser humà, com qualsevol altra criatura, va començar sobrevivint com podia: caçava, recol·lectava, compartia el que tenia amb el seu grup i procurava que tothom tingués prou per continuar tirant endavant. Però, a diferència de la resta d’animals, nosaltres tenim aquest defecte (o potser virtut) de ser profundament socials. Això ens va portar a especialitzar-nos. Un caçava millor, l’altre cultivava, un tercer feia eines, i aquí va començar tot. Si tu fas llances la mar de bones i jo en necessito per caçar, és lògic que tu no hagis de sortir a caçar perquè jo et canviï les llances per alguna cosa que puguis fer-me, potser un sac de gra o un cabrit. L’intercanvi semblava senzill. Però no ho és tant, sobretot si el que tens tu no m’interessa en aquell moment. Què faig, em quedo sense llances?
I llavors van arribar els primers trocs. Objectes que, encara que no es poguessin menjar ni utilitzar directament, eren prou rars o bonics perquè tothom els valorés: pedres precioses, petxines rares, o metalls com l’or i la plata. Això sí que era pràctic! Portaves una bossa amb un parell de trossos de metall brillant i podies negociar el que necessitessis. No feia falta que el teu veí volgués el teu gra, només calia que valorés aquells trossos de metall com tu. Problema resolt. O almenys semblava resolt.
El temps va passar, i vam decidir que aquests trossos de metall no podien ser qualsevol cosa. Havia de quedar clar que eren “aquells” trossos de metall, els bons, els de veritat. I què millor manera de fer-ho que marcar-los amb una imatge: el segell d’un rei, un imperi, algú que tots reconeguéssim com a autoritat (sic). Aquest senyor diu que aquesta moneda val el que diu que val, i no discutirem gaire, que si no ens tallen el cap. A partir d’aquí, el món comença a girar al voltant d’aquestes peces de metall. Ja no eren noms o cares el que certificava el valor; era la confiança en el sistema, en aquesta promesa implícita que la moneda servia per a alguna cosa.
El problema és que el metall és pesat, i a mesura que el comerç es feia més gran, portar cofres plens d’or començava a ser poc pràctic. Així que algú va tenir una idea brillant: i si, en lloc de portar lingots, portéssim un paper que digués “aquest val un lingot”? Va néixer el paper moneda, que no és res més que una promesa escrita: si tu portes aquest paper, algú t’ha de donar l’or que diu que val. Els bancs centrals acumulaven reserves d’or i emetien aquests papers com a garantia. La gent estava contenta, els comerciants viatjaven lleugers i tothom confiava que l’or seguiria allà, esperant-los. Tot això era una mica massa bàsic pel nostre gust. I si, en lloc de portar paperetes, simplement guardem un registre? Si et dec deu lingots d’or, ho apuntem al llibre del banc, i ja està. Amb el temps, els diners es van convertir en números que ballaven en registres bancaris. L’or encara era al banc, però cada cop menys gent el veia o el tocava. Només calia que tothom encara confiés que el sistema funcionava.
La història dels diners és, en essència, una història de fe. Una fe col·lectiva en un sistema que diu que aquestes xifres representen alguna cosa real. Però quan aquesta fe es perd, el sistema trontolla. I això, precisament, és el problema del qual encara no ens hem escapat. Els diners sempre han estat una cosa fràgil: depenen d’una cadena de confiança que, si es trenca, ens deixa amb un grapat de papers o xifres sense cap valor.
Llavors, passa el temps i comencem a adonar-nos que tot allò tan preciós que tenim, ja sigui en forma de monedes, paperetes amb el retrat d’algú que va morir fa segles o un grapat de metall brillant, no és més que una idea. El valor no és a l’objecte en si, sinó al que ens han fet creure que val. I aquí és on tot es torça de manera perversa: l’especulació.
L’especulació és aquesta màgia negra del capitalisme que converteix el “què val això?” en el “què creus que valdrà demà?”. No importa si parlem de blat, d’oli o d’una pintura moderna feta per un elefant. És igual, perquè de cop i volta deixem de pensar en allò com una cosa real i comencem a jugar a endevinar el futur. I endevinar el futur, amigues i amics, no és només absurd, és ridículament arriscat. Imaginem-nos un exemple senzill: una galleda d’aigua. Una cosa pràctica, necessària, tangible. Ara imagina que algú diu que l’any que ve, aquestes galledes seran rares perquè no plourà gaire. De cop, tothom comença a comprar galledes com si s’hagués d’acabar el món, i el preu d’una galleda passa de dos duros a l’equivalent d’un cotxe esportiu. Però, ai las, resulta que plou a bots i barrals, i de sobte ningú vol aquestes galledes. El valor s’esfuma com la boira al matí. Això és l’especulació: un joc on apostes amb els teus diners, i sovint els perds, per culpa de prediccions que tenen la solidesa d’un castell de cartes.
I aquí ens trobem, mirant aquest caos d’especulacions i miratges, pensant que ja no es pot complicar més. Però, per descomptat, mai subestimis la capacitat humana per cagar-la encara més. Arriba un moment gloriós, un moment que només podia néixer d’un món on ja tot és virtual: les criptomonedes. Una idea tan brillant i alhora tan absurda que fa que el concepte mateix de diners sembli raonable en comparació.
Tot comença amb el blockchain, aquesta cosa misteriosa que sona a ciència-ficció i que tothom menciona sense acabar d’entendre. En teoria, és una idea revolucionària: un registre distribuït i immutable, que permet traçar cada moviment de cada moneda sense necessitat de bancs, ni governs, ni cap altra entitat centralitzada. És com una llibreta de comptes col·lectiva, oberta, que no pots manipular. Fins aquí, sembla genial, oi? Però què pretenia realment el blockchain quan va néixer?
L’objectiu original del blockchain no era crear criptomonedes. Era establir un sistema on la informació fos invulnerable a manipulacions o censures. Per exemple, podries registrar un article periodístic d’investigació, un document legal compromès, o proves de corrupció, i assegurar-te que aquestes dades quedarien accessibles per sempre, fora de l’abast de governs opressius o empreses ambicioses. Aquest enfocament noble i tecnològicament impressionant va servir de refugi a informacions delicades i fins i tot a obres d’art digital que algú podria voler fer desaparèixer. En aquest sentit, el blockchain va demostrar ser una eina poderosa per protegir la transparència i la lliure circulació d’informació, collonut no?.
Però, com passa sovint, tot se’n va a la merda quan algú pensa: “Podem fer diners amb això.” I així és com el blockchain, una eina per al bé comú, es va convertir en la base d’un sistema monetari alternatiu completament descontrolat. I així es van parir les criptomonedes, amb la seva promesa de riquesa fàcil i descentralització total. En teoria, qualsevol pot agafar un ordinador, connectar-lo a la xarxa de blockchain de la seva elecció, i deixar-lo treballar fent càlculs ininterromputs. Aquests càlculs són com tiquets de loteria: la majoria no serveixen per a res, però de tant en tant, un resulta ser d’una operació real. Quan això passa, tens l’oportunitat de quedar-te una fracció ínfima del valor d’aquella operació en la mateixa criptomoneda amb què treballes. És una competició global, una “cursa del fum” en què milions d’ordinadors lluiten per premiar-se amb petits fragments d’una moneda digital.
I és aquí on comença el merder. Crees una criptomoneda amb un codi, la poses al mercat, i fas unes quantes transaccions amb tu mateix per inflar-ne el valor aparent. De sobte, tens una moneda que sembla valuosa. Però, com ja sabem, aquesta “riquesa” no està basada en res tangible. Només existeix perquè algú més està disposat a pagar per ella, esperant que un tercer pagui encara més. És l’essència del que coneixem com una bombolla especulativa.
I els costos? Oh, els costos són una altra història. Per crear aquestes monedes i mantenir el sistema en marxa, cal una quantitat d’energia obscena. Els càlculs que fan aquests ordinadors no curen malalties, no investiguen l’univers, ni ajuden a resoldre el canvi climàtic. Només existeixen per mantenir viva la il·lusió d’un sistema que consumeix recursos sense aportar absolutament res a la societat. I no és fàcil visualitzar la quantitat enorme de fàbriques plenes de milers o milions d’ordinadors consumint més energia que tota la indústria d’un país sencer, consumint més aigua que tota l’agricultura de la índia i contaminant més que un continent petit.
Mentrestant, els defensors de les criptomonedes et parlen de descentralització, de llibertat financera, d’un món sense bancs ni intermediaris. Però el que no diuen és que aquest “somni” es converteix ràpidament en un malson quan queda en mans d’especuladors, de criptoestafadors i oportunistes que s’aprofiten de la ingenuïtat dels criptoidiotes. La volatilitat extrema de les criptomonedes les converteix en joguines per a uns pocs i en trampes per a molts.
En els darrers anys, diverses figures públiques han estat implicades en estafes relacionades amb criptomonedes, aprofitant la seva influència per enganyar els seus seguidors. Un cas destacat és el de Kim Kardashian, que va promocionar EthereumMax (EMAX) a Instagram sense revelar que havia rebut 250.000 dòlars per fer-ho. Aquesta criptomoneda va perdre el 97% del seu valor en pocs mesos, i Kardashian va haver de pagar 1,26 milions de dòlars per resoldre els càrrecs en contra seva.
Un altre exemple és el de Logan Paul, que va llançar el projecte CryptoZoo, un joc de criptomonedes que mai es va materialitzar, deixant els inversors amb pèrdues significatives. Paul va demanar disculpes després que molts el qualifiquessin d’estafa.
Aquests casos posen de manifest com alguns famosos creen criptomonedes del no-res, en compren la majoria de les unitats, sovint des de carteres no vinculades aparentment a ells per dissimular, i en posen al mercat la resta, avalant-les amb la seva imatge i afirmant que seran el pròxim gran èxit. Els seus seguidors, confiant en els seus ídols, compren aquestes criptomonedes, fent que el seu valor augmenti ràpidament. Quan el valor arriba a un cert punt, els creadors venen totes les seves participacions, saturant el mercat i provocant una caiguda abrupta del valor, deixant els inversors amb pèrdues significatives.
Aquest esquema, conegut com a “pump and dump”, és una manipulació del mercat. El “pump” (inflar) es produeix quan es genera una alta demanda artificial d’una criptomoneda per mitjà de promocions agressives, sovint liderades per figures influents. Una vegada que el preu ha pujat prou, arriba el “dump” (abocar), quan els creadors o promotors venen les seves participacions de cop, causant una caiguda massiva del valor. I això és il·legal en mercats regulats perquè exploten la manca d’informació i la confiança dels inversors, però en el terreny de les criptomonedes, que encara està relativament desregulat, aquests esquemes han proliferat de manera alarmant.
Elon Musk, per exemple, ha estat acusat de manipulació del mercat amb Dogecoin ($DOGE). Musk va utilitzar les seves xarxes socials per promoure aquesta criptomoneda amb publicacions aparentment innocents, però que van generar un augment exponencial del seu valor. Tot i que un jutge federal va desestimar una demanda de 258.000 milions de dòlars en contra seva, els danys ja estaven fets. Molts criptoidiotes es van veure atrapats en la volatilitat de Dogecoin, mentre Musk es beneficiava de la seva capacitat per influir en el mercat amb un simple tuit.
És especialment preocupant el cas de Donald Trump, que, mentre prepara la seva tornada al Despatx Oval, ha impulsat les criptomonedes $TRUMP i $MELANIA. Aquestes monedes, que aparentment es van crear per capitalitzar la seva imatge i la de la seva dona, han vist com els seus valors inicials es disparaven gràcies a la demanda generada per seguidors fervents i especuladors. Actualment, Trump i el seu entorn acumulen un volum important d’actius en aquestes criptomonedes, que segons estimacions han arribat a tenir més de 27.000 milions de dòlars en aquestes monedes hores abans de recuperar el càrrec de president. Mentrestant, els criptoidiotes, atrets per la retòrica i el pes mediàtic del primer criptoestafador que entra a la presidència dels Estats Units amb antecedents penals, han invertit centenars de milions en aquestes monedes. Malgrat les advertències dels experts, molts d’ells podrien acabar amb pèrdues massives quan el valor de $TRUMP i $MELANIA caigui inevitablement.
Aquestes històries no són només cròniques d’una mala inversió, sinó exemples d’un sistema dissenyat per temptar als idiotes que es creuen que en saben molt i enriquir als de sempre a costa dels altres. En el fons, són un avís sobre la necessitat d’una regulació més estricta i d’una educació financera que ajudi els inversors a identificar estafadors, però mentre els estafadors estiguin rere l’escriptori resolut no hi ha gaire a fer.
Deixa un comentari