“Buffy, la caçavampirs” (1992) és una d’aquelles pel·lícules que, sense ser cap obra mestra, aporta un toc diferent al gènere de vampirs. No eleva el gènere, però el refresca, i no és cap sorpresa que aquest enfocament fresc i desacomplexat acabés tornant en forma de sèrie… i no qualsevol sèrie, sinó una que es convertiria en fenomen de culte. Aquí, el terror habitual deixa pas a una comèdia d’institut plena de situacions absurdes, amb Kristy Swanson, una de les cares conegudes del moment, al capdavant. Donald Sutherland fa de mentor amb un aire peculiar, i veure’l tan jove —sense ser un marrec— fa fins i tot certa gràcia. També hi tenim Luke Perry en el seu paper d’etern rebel, fent-nos recordar per què tothom el tenia penjat a la paret de l’habitació als anys 90.

Alguns actors que apareixen breument, com Seth Green, acabarien formant part de la famosa sèrie, on Green interpreta Oz. I com a curiositat, aquesta és una de les primeres pel·lícules on es pot veure un joveníssim Ben Affleck, que fa una breu aparició en un partit de bàsquet amb el dorsal número 10. Apareix tant breument que ni tan sols surt als crèdits, però sí, és ell.

La pel·lícula, més que per la seva història, destaca pel toc de nostàlgia que val la pena reviure de tant en tant. No serà art, però el seu lloc a la història del cinema ningú li’l treu. Encara avui, és un record entretingut d’una època i d’un estil de fer cinema que, malgrat tot, encara fa somriure.