Europa One és una d’aquelles pel·lícules que agafa el concepte de “found footage” i l’arrossega fins a l’espai. Sembla que la intenció era donar-li un toc científicament sòlid, cosa que, sorprenentment, aconsegueix més que altres pel·lícules de la mateixa categoria. Els detalls com la roda de Stanford per simular gravetat, la ingravidesa als mòduls centrals, o fins i tot l’orientació vertical de la cabina per a les fases d’impuls i frenada són detalls que normalment el cinema de ciència-ficció passa per alt com qui no vol la cosa. Aquí, almenys, han tingut la decència de cuidar-los. Tot i que no arriba a ser ciència-ficció dura, destaca per l’atenció a aquests detalls científics.

El guió es desenvolupa com una crònica de desastre, recordant aquell fragment del llibre 2010: Odyssey Two d’Arthur C. Clarke, on una nau xinesa pateix un destí similar, detall que Peter Hyams no va plasmar en la seva adaptació cinematogràfica. A Europa One, aquesta influència no és explícita, però l’ombra del desastre espacial és gairebé palpable a mesura que la missió s’acosta a un destí força previsible.

Sharlto Copley hi aporta el seu toc personal, no tant sòlid com a District 9, però hi és, la història és interessant, encara que amb un ritme calmadet, com si l’espai fos un lloc on la urgència simplement no té cabuda. No serà la pel·lícula que et faci saltar de la cadira, però si t’agrada una ciència-ficció que respecta mínimament la ciència, val la pena veure-la. Amb tot, és una pel·lícula que troba un equilibri inusual entre rigor i entreteniment, cosa que ja la fa destacar en el gènere.