Per qui has votat?

A tres o quatre dies de les eleccions als Estats Units, navego per internet i faig una cerca a Google. Quan escric “can my hu…” em sobta veure com a segona opció: “can my husband find out who I voted for” (pot saber el meu marit per qui he votat?). Aquesta pregunta aparentment insignificant em fa reflexionar profundament. Com pot ser que, en un moment crític per al futur d’aquell país, aquesta sigui una de les cerques més populars?

Aquest detall revela una realitat que, tot i estar amagada, encara persisteix: la por, la manca d’espais personals i el control en certes relacions. Sembla increïble que, en ple segle XXI, hi hagi persones que senten la necessitat de preguntar si poden ocultar les seves decisions polítiques a la persona amb qui comparteixen la vida. Per què passa això?

Aquest tipus de cerques sovint són fetes per persones que viuen en relacions on, malauradament, la llibertat d’expressió i les decisions personals es veuen limitades per la por a les represàlies. Això no és només una curiositat d’internet; és un senyal d’alarma que apunta a una situació més àmplia i preocupant. Darrere d’aquesta pregunta hi ha, sovint, el perfil d’un tipus d’home que, malauradament, tots coneixem.

És el perfil de l’home ultraconservador, controlador, que veu la parella com una extensió seva i no com una persona amb drets propis. Sovint és un home de mitjana edat, amb valors tradicionals i, no rarament, votant d’opcions polítiques extremes. Aquest home probablement té un armariet d’armes al qual ha dedicat més recursos que a la seva pròpia relació, i no falta una gran “pick-up” a l’aparcament de casa seva. És algú que, tot i dir que “només beu cervesa” o “només de tant en tant”, torna a casa més sovint borratxo que serè. Quan beu, “es posa nerviós”, i les discussions poden acabar amb una bufetada o, fins i tot, amb agressions més serioses. La parella, sovint per por o resignació, acaba normalitzant la situació amb un “no passa sovint”, en un intent de minimitzar l’abús.

Aquest és el perfil de maltractador que tristament s’ha repetit generació rere generació i del qual sembla que mai no ens acabem d’alliberar. No és un cas aïllat; és un patró massa comú, un model de masclisme explícit que encara afecta la vida de moltes persones. Però el problema no acaba aquí.

El problema s’ha modernitzat, ha pres noves formes i ha trobat nous formats. Avui dia, hi ha una nova generació d’homes que, tot i no coincidir totalment amb el perfil del masclista tradicional, en mantenen molts trets en comú i perpetuen la mateixa violència. Són homes més joves que s’han criat en un món hiperconnectat i que s’han vist atrets per discursos de suposada superioritat i domini sobre els altres. Aquests són els criptobros, els incels, els autoproclamats “mascles alfa” que es creuen més llestos que tothom, sense importar si tenen estudis o si a penes van acabar l’educació obligatòria. Avui, aquesta mentalitat ha trobat el seu refugi en el món de les criptomonedes i en els discursos dels “influencers” que promouen valors masclistes i controladors.

El control d’aquests nous masclistes no és subtil ni sofisticat, sinó brutal i destructiu. Encara que no sempre facin ús de la força física, no tenen por de recórrer-hi quan els convé. A més, el seu domini es basa en un control psicològic devastador, que sotmet la parella a una dependència emocional, sovint fent-la dubtar de les seves pròpies capacitats o idees. Aquests homes no utilitzen arguments racionals, sinó que ridiculitzen i desacrediten constantment els interessos i les opinions de les seves parelles. Justifiquen aquest abús amb discursos de superioritat i pretesa autoritat, creant una atmosfera on qualsevol dissidència o desacord es veu com una falta de respecte.

Aquest nou masclisme s’alimenta d’un discurs de poder i control que arrasa amb la individualitat de la parella, fent que moltes dones acabin amb por de contradir o desafiar les seves idees. En aquest entorn de violència, ja sigui física o psicològica, moltes persones es veuen obligades a buscar estratègies per protegir la seva llibertat personal, com és el cas de la pregunta sobre el vot. Però això va més enllà de la llibertat d’expressió o de la intimitat: sovint posa en perill la integritat física i, fins i tot, la vida de les víctimes.

Aquesta anècdota de google revela la importància de la privacitat com a dret fonamental. Sense un espai personal, sense la possibilitat d’escapar de la mirada constant de l’altre – ja sigui a casa o en línia – no només perdem privacitat, sinó també llibertat. I no només això: la manca d’aquest espai posa en risc la nostra seguretat física, ja que en absència de privacitat i autonomia es pot generar un entorn propici per a l’abús. Si hi ha qui no se sent lliure ni segura a la seva pròpia llar, podem esperar una veritable privacitat en altres àmbits de la nostra vida?

Aquesta pèrdua de privacitat esdevé especialment preocupant quan hi ha eines de vigilància que, en comptes de protegir-nos, poden acabar obrint més escletxes per a l’abús. És important que, tant a nivell personal com social, puguem accedir a espais d’intimitat on ningú més no pugui interferir, ni controlar les nostres decisions. Així, la privacitat es converteix en una línia de defensa davant de qualsevol tipus de pressió o abús, i és un punt de partida per a la dignitat, la llibertat i, en última instància, la seguretat de les víctimes.

Quan vaig veure la cerca a Google, no només vaig pensar en el context polític actual, sinó també en el tipus de societat que volem construir. No hauríem de permetre que la cultura del control i del domini s’arreli a la nostra societat. És essencial que avancem cap a un futur en què totes les persones, en especial aquelles que han viscut situacions d’abús o control, puguin exercir la seva llibertat sense por.

En definitiva, la privacitat és més que una qüestió de drets; és una condició per a la llibertat i la seguretat. Preservar espais segurs, lliures de control, és essencial per a la nostra dignitat i llibertat. La privacitat, en última instància, ens permet ser nosaltres mateixos i prendre decisions en plena autonomia. Hem de protegir-la, perquè és un pilar fonamental de la nostra societat lliure