L’intangible nuvol

Ens han venut la idea que el núvol és una mena d’espai màgic, on tot es guarda automàticament, segur i accessible, sense més preocupacions. Però, darrere d’aquesta aparença, el núvol no és ni eteri ni gratuït. El núvol és, essencialment, l’ordinador d’algú altre, que manté i controla les nostres dades i a qui hem cedit aquest poder. Mentre hi accedim amb una senzillesa absoluta, amb un sol clic, cada document, cada foto, cada dada és emmagatzemada en gegants centres de dades gestionats per corporacions que cobren, i cobren molt, per aquests serveis.

Quan fem servir el núvol, ho fem amb la sensació que ens aporta un servei accessible i gratuït, però la realitat és que el seu cost és gran, tant econòmicament com d’altres maneres. Les empreses que ens ofereixen aquests serveis “gratuïts” obtenen beneficis de la informació que recopilen de nosaltres. Per sostenir aquest negoci, han de construir perfils detallats de cada usuari, i vendre aquests perfils és, en molts casos, la seva principal font d’ingressos. Així, cada vegada que deleguem les nostres dades a un núvol extern, estem permetent que la nostra informació personal sigui moneda de canvi, i, al mateix temps, ens estem allunyant del control sobre la nostra pròpia identitat digital.

I encara hi ha més: el núvol no ens garanteix cap control ni seguretat total. Els nostres arxius poden desaparèixer o esborrar-se per un error, un incompliment de normes poc clares o per qualsevol canvi arbitrari de les condicions del servei. Això significa que, mentre continuem fent servir aquest model, seguim cedint poder sobre les nostres dades i confiant que altres no cometin errors o no canviïn de parer.

Aquesta realitat ens porta a una conclusió evident: és fonamental que eduquem els alumnes per entendre aquests riscos, i cal fer-ho abans que comencin a utilitzar aquests serveis. Abans que els alumnes tinguin correus electrònics propis a Gmail, comptes d’Instagram o accés a dispositius mòbils, haurien de saber què implica a llarg termini el fet de cedir la seva informació. Però aquesta és una tasca complexa i poc intuïtiva per a nens i nenes petits; per això, és crucial que es planifiqui una educació digital molt ben estructurada que els permeti assimilar els riscos a poc a poc. També caldria considerar, sempre que sigui possible, retardar al màxim l’ús d’aquests serveis externs per part dels més joves.

Una de les opcions per evitar aquesta exposició a grans corporacions podria ser oferir als alumnes comptes de correu electrònic gestionats per la mateixa escola, amb servidors interns i sense la necessitat de recórrer a serveis com Gmail, fins i tot si es fa servir un domini propi de l’escola. Aquestes adreces podrien proporcionar totes les funcionalitats bàsiques de comunicació sense comprometre la privacitat ni convertir-se en una porta d’entrada perquè tercers comencin a recopilar informació dels joves des de ben aviat, com ja fan moltes administracions que externalitzen aquests serveis a grans corporacions.

Arribats a aquest punt, és moment de plantejar-se si aquest model és realment sostenible o si existeix una alternativa que ens permeti mantenir el control sobre la nostra informació sense dependre d’entitats externes. Imagineu, per un moment, un sistema que, sense perdre les funcionalitats del núvol, es pogués gestionar a escala local i comunitària, amb un ordinador no excessivament potent que centralitzés el servei per a una escola o un grup d’escoles. Aquesta infraestructura, gestionada per un petit equip de professionals locals, permetria que tota la informació es mantingués en mans de la mateixa comunitat.

Invertir en un sistema així no és tan car ni tan complex com sembla. El que necessitem és destinar recursos per a instal·lar-lo i mantenir-lo, contractant tècnics o administradors de sistemes locals que puguin supervisar les seves funcions i resoldre els problemes que puguin sorgir. Els beneficis serien immensos: garantiríem la privacitat dels alumnes i el personal, generaríem ocupació a la comunitat i reduiríem la nostra dependència de les grans corporacions. A més, podríem aprofitar aquest model per implicar els estudiants en el manteniment del sistema, oferint-los exercicis pràctics dins d’assignatures opcionals. Això els donaria experiència en tecnologies de la informació i en gestió digital, ajudant-los a entendre millor el valor de la privacitat i les eines tecnològiques que utilitzem cada dia.

Aquesta alternativa de sistema autogestionat, que avui dia es coneix com a self-hosting, ja té un moviment creixent de suport i s’ha demostrat com una opció sòlida i accessible. Amb aquest model, les comunitats poden recuperar el control sobre les dades i garantir la seva privacitat, amb la seguretat afegida que el sistema es pot adaptar a les seves necessitats, a diferència de les solucions comercials que, sovint, no tenen flexibilitat. I el més interessant és que, lluny de ser una proposta tècnica i cara, el self-hosting es pot implantar amb costos baixos, sense una formació especialitzada i amb el suport d’eines molt intuïtives que ja estan disponibles.

Si comencem a plantejar aquest model comunitari, no només estarem prenent una decisió de privacitat i seguretat per al present, sinó que estarem formant els joves en el respecte i el control de la seva pròpia identitat digital. Aquest canvi ens beneficiaria a tots, i en especial a les generacions futures, que mereixen una educació digital que els doni poder i els faci realment independents.