The Thing és una pel·lícula que no necessita gaires presentacions: un clàssic de terror i ciència-ficció dirigit per John Carpenter que ens recorda que l’horror pot ser brutalment tangible. Ambientada en una estació de recerca a l’Antàrtida, segueix un grup de científics (entre els quals hi ha un Kurt Russell amb barba gloriosa i en mode supervivència) que es troben amb una entitat alienígena capaç de prendre la forma dels seus hostes. Aquí, l’amenaça no és només l’alien, sinó la paranoia constant de no saber qui o què tens al costat.

Una de les coses més destacades de The Thing són els efectes especials pràctics, obra de Rob Bottin, que continuen sent insuperables en el gènere de terror. Cada transformació i mutació és tan espantosament física i detallada que encara avui et poden posar la pell de gallina. És un exemple d’aquell tipus d’horror que prefereix mostrar l’abisme sense filtres, una cosa que potser en una època de CGI sobrecarregat es troba a faltar.

Pel que fa a l’ambientació, és simplement perfecta: l’aïllament, el fred, la foscor, tot contribueix a fer que l’estació es converteixi en una trampa on no hi ha escapatòria. La tensió va en augment a mesura que els personatges perden la confiança els uns en els altres i s’adonen que no poden confiar en ningú, ni tan sols en ells mateixos. I en aquest aspecte, Carpenter fa una feina magistral per mantenir l’espectador en suspensió constant, jugant amb la idea de la desconfiança i la paranoia que va més enllà del que és visible.

Amb un final que no dóna respostes i que deixa moltes preguntes a l’aire, The Thing és un testimoni del que el terror atmosfèric pot aconseguir. La pel·lícula no va ser gaire ben rebuda a la seva estrena, però amb el temps s’ha guanyat un lloc entre les més grans pel·lícules de terror mai fetes. La seva capacitat per incomodar i la seva honestedat brutal la fan perdurable. No hi ha discursos morals ni grans lliçons; només supervivència, desconfiança i horror pur.