Era l’agost del 2002, i després d’haver vist Spider-Man, el planeta dels simis i Men in black II en un sol mes, vaig anar al cine molt ben acompanyat a veure una pel·lícula francesa: Vidocq. Vaig sortir d’aquell cinema sense recordar massa la pel·lícula, però amb la sensació d’haver passat una bona nit.

Avui, he vist per segona vegada la pel·lícula, i puc confirmar que aquella sensació no era ni per l’actuació de Gérard Depardieu ni per la feina de Pitof com a director que, com algun altre director de videoclips que conec, faria un favor a la humanitat si no tornés a acostar-se al cinema.

Tinc estómac per expressions del cinema poc convencionals: cinema de sèrie B de totes les èpoques i pressupostos, cinema assaig, cinema escandinau, eslau, coreà o fins i tot indi. Cada un d’aquests gèneres té el seu ritme, el seu estil narratiu i la seva expressió cultural pròpia…

I Vidocq és, sense cap mena de dubte, una de les merdes més grans que m’he empassat en aquesta dècada, l’anterior i part de l’anterior.

El meu consell: feu el que feu, feu-ho en bona companyia. Sempre és millor així.